Els premis Gaudí o la disjuntiva del cinema català

[Publicat a La Garriga Digital (19/01/2011)]

Pa negre va ser la gran triomfadora dels Premis Gaudí d’enguany, amb ni més ni menys que catorze premis, entre els quals el de millor direcció, millor pel·lícula en llengua catalana, millor guió, etc. Potser, i com sempre passa amb els premis cinematogràfics d’aquest caire, els premis s’haurien repartit més de no ser pel pes mediàtic de cada producció; Pa negre era la gran candidata als Gaudí, però també s’erigeix com a una de les tres propostes més nominades als premis Goya, per sobre fins i tot de la internacionalment celebrada Buried (Rodrigo Cortés), juntament amb También la lluvia (Icíar Bollaín) i Balada triste de trompeta (Álex de la Iglesia), cosa que la enalteix notablement, i pot propulsar-la a fora d’unes fronteres a les que quasi sempre sucumbeixen tantes altres pel·lícules interessants. No és en va que degut a aquest èxit en forma de candidatures el film s’hagi reestrenat als cinemes de tota Espanya, provocant també una nova fornada d’ingressos que ajuda, i molt, a potenciar el cinema en català que tant debat ha suscitat aquest últim any.

Sigui com sigui, tot això crea sempre una disjuntiva implícita a la que els artistes i creadors no poden sinó sotmetre’s, obviant-ho i/o adaptant-s’hi. M’explico: segons el meu parer, Pa negre és sens dubte una bona pel·lícula, amb un alt nivell en tots els seus aspectes tan tècnics com artístics, i justa candidata a tots els premis al respecte. No obstant, no considero que sigui superior en tots ells. Per donar exemples, Elisa K o La mosquitera, ambdues segurament més irregulars en conjunt, destaquen per la seva singularitat; tan per la seva història, molt més minimalista en els dos casos, com pel tractament d’aquesta, d’una cruesa i naturalitat poc freqüents i pròximes a directors majúsculs com Vinterberg o Haneke –premiat, per cert, amb el Gaudí a millor pel·lícula europea per la seva grandiosa La cinta blanca–. Amb això, l’esmentada disjuntiva a la que s’enfrontava l’Acadèmia del Cinema Català aquest any més que mai era la de premiar a la candidatura més poderosa –potenciant-la de cara a futurs premis i reconeixements, amb els conseqüents incentius (reconeixement i impuls econòmic) que comporta– o dividir i apostar per una pluralitat que a les dues anteriors gal·les havia estat molt més present i palpable, guardonant com a millor pel·lícula propostes arriscades i avantguardistes com El cant dels ocells (Albert Serra, 2008) o l’excel·lent Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009). És obvi que aquest any s’ha optat per concentrar en una sola proposta pràcticament tot a la que aquesta aspirava, fet que, com ja hem dit, engrandeix el seu ‘catxé’ i guanya pes de cara al panorama nacional i internacional, alhora que resulta una jugada segura i no compromet en cap cas l’Acadèmia.

Ens trobem, doncs, davant un canvi de política que pot donar un bon resultat en l’àmbit comercial i esperem que això desemboqui en un estímul de la producció de cinema català i afavoreixi el creixement de propostes cinematogràfiques. No obstant, és important que no es perdi la percepció artística ni es deixi d’arriscar, que no sempre s’asseguri el tret perquè en l’art els trets mai són segurs i sempre hi ha imprecisions però, això sí, quan impacten a la diana poden arribar a esdevenir obres importants en tots els seus sentits. És per això que, des del meu punt de vista, l’estratègia de l’Acadèmia Catalana de Cinema és aquí tan aprovable com perillosament susceptible de convertir-se en un tendència que, de repetir-se sistemàticament, entelaria la riquesa i varietat de propostes del cinema català.