En l’expressió artística, i tal com passa a les societats humanes arreu, existeixen estaments, esglaons, nivells. Com les classes socials, també hi ha, permanentment, diferenciacions i obres que podríem considerar de primer nivell, segon, etc. Aquestes diferenciacions, en certa manera lògiques i probablement inevitables, es regeixen segons diversos criteris; en pintura, l’oli és quasi sempre un nivell superior a l’acrílic. En dibuix, la ploma és un nivell superior al bolígraf, encara que en ambdós casos els materials menys valorats ofereixin possibilitats i tractaments que els altres no contemplin. I com aquests, infinitat d’exemples.
Amb això, quan en el món del cinema parlem de nivells parlem de les grans productores, el que seria l’elit, productores petites i mitjanes i gran part del cinema d’autor i independent, que seria la classe mitja, i les produccions de baix pressupost. Això és; el setè art és el que més es regeix pels diners alhora de diferenciar les obres per estaments: la primera línia sempre serà la més poderosa econòmicament parlant, encara que això no signifiqui, ni molt menys, que també sigui la de més qualitat.
De fet, tenim la sort que amb acrílic es pot fer una excel·lent pintura, amb bolígraf un excel·lent dibuix i amb pocs diners una excel·lent pel·lícula. Si ens allunyem de les majors i del cinema de masses ens trobem automàticament amb una oferta molt més heterogènia i amplia, que si bé no té per què ser automàticament superior, sí que es sol regir menys pels cànons comercials i les fórmules comprovadament rendibles. Tot i això, seria un error afirmar que tot el que no siguin grans produccions i cinema de masses són obres concebudes únicament i exclusiva com a peces d’art sense pretensions econòmiques, ja que no només no és així, sinó que molt sovint és al contrari. Aquest és el dilema, aquesta és la disjuntiva a la què s’enfronta, sobretot, una porció del setè art col·loquialment anomenada sèrie B, particularment bipolar en aquest sentit, que ha esdevingut sense ser-ne massa conscient un subgènere de culte, amb un estil propi i desacomplexat, manifestament auster i exportador constant de talents i obres meritoses.
Malgrat que quan es parla de sèrie B sol considerar-se un qualificatiu amb reminiscències pejoratives, es tracta d’un concepte més ric del que a priori evoca (cinema cutre i mancat tant de talent com de recursos), que directors ara capdavanters han sabut reconduir i adaptar dintre de les seves obres, picant l’ullet a la simbologia underground i la subcultura de la que aquest peculiar gènere n’és l’abanderat. Efectivament, em refereixo a Quentin Tarantino, Robert Rodríguez i Tim Burton com a uns dels més clars representants a l’actualitat, juntament amb els veterans Joe Dante, John Carpenter o George A. Romero, o l’italià Dario Argento, i més proper a nosaltres, el fins fa poc president de l’Acadèmia de cinema espanyola, Álex de la Iglesia, etc. De totes maneres, i com ja he dit, no només són aquestes picades d’ullet les que avalen l’interès del gènere, si no també la font que suposen de nous realitzadors i personatges que comencen la seva progressió des d’allà. En certa manera és un gènere-pedrera; de la que surten diamants en brut que poc a poc aniran polint-se. Actors i directors ara universalment coneguts –com George Lucas amb la seva THX 1138, Steven Spielberg amb la seva genial Duel, les dues del 1971, Jack Nicholson amb un dels grans representants del cinema B, Roger Corman, a La tienda de los horrores (1960) i a El terror (1963), Clint Eastwood amb un altre del grans directors del gènere Jack Arnold a El regreso del monstruo i Tarántula, les dues del 1955, i un inaca-bable etc…– realitzen els seus primers treballs en aquest tipus de pro-duccions, per anar escalant poc a poc.
De totes maneres aquesta etiqueta no són només noms propis en estat d’incubació, i és que arrossega una història paral·lela a la del cinema ‘convencional’ –amb inacabables canvis i ramificacions– que es podria dir que comença als anys trenta amb la gran depressió, aprofitant una crisi que també afecta el cinema d’unes grans productores que veuen com el seu regne trontolla. Necessiten reinventar-se, crear noves estratègies que empenyin a la gent a omplir de nou els cinemes, tenint sempre en compte la delicada situació en la que es troben les famílies. És aquí a on, com cargols després de la pluja, apareixen les primeres propostes de cinema de baix pressupost en àmbits comercials, incloses en sessions dobles i alternades amb grans produccions, complementant-les i convidant a l’espectador a passar tota una tarda al cinema pel preu d’una entrada. Amb mesures com aquesta, poc a poc es van desenvolupant aquest tipus de creacions, i el cinema B es fa un lloc al mercat cinematogràfic, amb pel·lícules en les que predominen els gèneres de terror, ciència-ficció, fantàstic..., sempre procurant proporcionar el què l’auditori vol veure, explotant sovint la morbositat de la multitud amb dones voluptuoses i éssers monstruosos, però aquí ja hi entrarem més endavant.
Així doncs, no és fins aproximadament els anys cinquanta que el cinema B fa el seu salt definitiu, potenciat per productores especialitzades que busquen la rendibilitat màxima, amb pressupostos molt limitats i eleva-des expectatives recaptadores. American Internacional Pictures (AIP), Monogram Pictures, la britànica Hammer, o la posterior Troma, són grans referents en aquest tipus de creacions.
Fins aquí, i com podem veure, la sèrie B no deixa de ser un recurs econòmic més, que busca prioritàriament una supervivència supeditada al rendiment, al suc extret dels seus fruits, espremuts sense contempla-cions. Emperò, aquests fruits i aquest suc tenen quelcom que serà la vertadera herència per al posterior cinema, que és l’inestimable ús de la imaginació per a resoldre problemes de rodatge i qüestions tècniques que en aquest cas els diners no podrien solucionar. En aquest cinema, la creativitat és un factor absolutament imprescindible, i les innovacions que suposa en aspectes tècnico-artístics són impagables, per meritoses i interessants i pel referent que suposen per a un futur cinema que sens dubte les tindrà ben en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada