Puntuació: ★★★★★
Seguim aquesta setmana amb la referència del cinema directament al·lusiu a les problemàtiques socials que he desenvolupat en anteriors escrits; ara és el torn d’un film francès que, com passava amb la coreana I Saw the Devil, no arribarà a les sales espanyoles. La journée de la jupe (El dia de la faldilla) és una pel·lícula que parla de l’educació, d’immigració, i ho fa des d’una òptica pròxima. L’ensenyament en centres públics amb alts índex d’una immigració plural en indrets sovint marginals és quelcom que comença a aflorar com a temàtica més enllà de l’àmbit purament teòric, esdevenint aquí un marc idoni per enfrontar posicions i punts de vista.
Una professora que perd els nervis i en un atac de còlera segresta als seus alumnes a punta de pistola és el començament d’un film més interessant que ben rodat que exprimeix les problemàtiques fruit d’un sistema imperfecte per a plantejar una situació menys descabellada del què a primera instància podríem constatar. Amb aquest punt de partida més propi d’un thriller que d’un drama escolar i l’encertada incorporació de diverses sub-trames, van desenterrant-se a poc a poc les arrels de petits conflictes personals o grans lluites col·lectives que han arrossegat a la professora, també als alumnes, a viure la insòlita situació a la que fan front, formant-se amb tot plegat una disjuntiva que xoca violentament i de la mateixa manera en la mentalitat general i individual.
Si a La classe (2008), de Laurent Contet, una càmera gèlida, quasi documental, recorria les aules d’una escola que bé podria ser la de La journée de la Jupe per a explicar un relat quotidià, sense pirotècnia, de la situació escolar a França, aquí el guió no oculta la seva intencionalitat volgudament cinematogràfica per a portar la temàtica cap a un extrem en el què trobem noves respostes a una problemàtica similar. La violència i les desavinences agafen aquí un to més mordaç i explícit que, com no podia ser d’una altra manera desemboca també en un resultat potser més forçat però inevitablement dramàtic que recorda a produccions pròximes quant a segons quins aspectes argumentals com la excel·lent American History X o la també extraordinària i recentment projectada a l’Alhambra NEDS.
Respecte a la cara més tècnica de la pel·lícula no hi ha massa a dir; poca cosa a destacar per la manca de personalitat que té el film en aquest sentit. Tot l’interès d’aquest radica en la història que explica, no pas com ho fa, ja que el seu director, Jean-Paul Lilienfeld, peca d’impersonal en aquest aspecte i això li acaba passant factura, donant en ocasions un caire massa televisiu que desvirtua el conjunt.
En tot cas aquesta nova immersió no deixa de tenir un notable valor emmirallador que es suma a l’esmentada pel·lícula La classe o al recent llibre Mal d’escola, de l’exprofessor francès Daniel Pennac, com a reflexes d’un sistema educatiu que evoluciona més lentament del que canvien les situacions sociològiques en un context difícil i inestable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada