3 de maig 2011

El cinema B o la virtut de la inventiva. Una breu història de l'altra cara del setè art. (2)

[ve de l'altre post amb el mateix nom]
[Publicat al Serra d'Or (03/2011)]

Aquesta creativitat i imaginació implícites en cada una de les produccions, per molt irregular que sigui el resultat final, exhalen un encant que les fa sobreviure a hores d’ara, i suposen un precedent visual i argumental que a l’actualitat, en segons quins casos i malgrat ens pot semblar relativament naïf, és emprat o homenatjat reiteradament en multitud d’obres. Figures com la d’Ed Wood –considerat el pitjor director de la història del cinema pels seus treballs, amb un Bela Lugosi en decadència al capdavant–, retratat cinematogràficament l’any 1994 per Tim Burton en el film homònim, no fan si no evidenciar la rellevància, o si més no l’afecte de molts cineastes cap a unes figures que no ompliran els llibres d’història del setè art però sí que hi deixaran importants petjades.


En tot cas, l’exemple de Wood no és prou representatiu, i en canvi sí que ho són els de Terence Fisher o els anteriorment esmentats Roger Corman i Jack Arnold, que firmen films més que notables, amb guions treballats i recursos ben aprofitats, mantenint sempre una identitat genuïnament B.

I així és, a partir de mitjans dels cinquanta, com aquestes produccions comencen a ascendir i situar-se, creixent més enllà del cercle anglosaxó en el qual primerament s’havien desenvolupat, assistint a naixements de produccions i productores arreu, amb noms propis com el famós director del Senyor dels anells Peter Jackson a Nova Zelanda, el francès Jean Rollin, l’espanyol Jesús Franco, etc. Tots ells amb les seves personals realitzacions segueixen l’estela del cinema de sèrie B, topant-se també amb la disjuntiva que plantejàvem de bon principi: art o diners? En aquest punt, i a pesar de la destacada vessant artística dels films d’aquests autors, podem afirmar que la categoria B té el factor econòmic com a clar referent, i més si parlem, dintre d’aquest marc, de les anomenades exploitation movies, que tenen el seu auge durant els anys setanta. Si mencionàvem abans les dones voluptuoses i els ésser monstruosos com a imants per a un públic àvid d’imatges impactants i morbo-ses que el cinema més comercial mai s’atreviria a servir, aquesta categoria; les pel·lícules d’explotació, en fan d’això la seva bandera. El cinema B perd aquí la seva innocència per entrar de ple en un còctel sovint imbevible de gore i erotisme, que dóna peu a multitud de films en gran part procedents de la capital del gènere del moment: Itàlia. Lucio Fulci, Ruggero Deodato, Joe D’Amato, Mario Brava, Marino Girolami, Andrea Bianchi, i com sempre un extens etcètera, fan servir monstres com morts vivents o vampirs com a esquer, i si bé s’ha de dir que totes elles tenen una singular factura i un segell personal, així com una marcada denominació d’origen, acostumen a ser obres més que irregulars, o meres excuses per ensenyar pits i sang.

A Catalunya i Espanya també es donen, en menor mesura, llargmetratges d’aquest estil, marcats per una constant resistència contra la censura, que no obstant, i desgraciadament, aconsegueix fer-se amb el paper protagonista, retallant i coartant la producció no només de cineastes si no de tot el món artístic. Amb això, el director de cinema B més cèlebre en l’àmbit espanyol, el ja citat Jesús Franco –o Jess Franco, o Terry De Corsia, o Yogourtu Ungue, ja que té uns setanta pseudònims–, ha de realitzar moltes de les seves pel·lícules a l’estranger; França, la aleshores República Federal Alemanya, i els Estats Units entre d’altres, per esquivar unes tisorades que escapçarien bona part de les seves obres, de caire gòtic i amb un remarcable contingut eròtic. També remarcable el paper del valencià Juan Piquer Simón, que treballa sobretot el gènere fantàstic amb prou èxit, amb la trilogia basada en la història de Verne de Viatge al centre de la Terra però que tanmateix, no s’escapa de la censura amb un documental sobre la guerra civil anomenat España violenta (1964). Tampoc se n’escapa el gallec Amando de Ossorio, director de celebrades pel·lícules de terror dels anys setanta com El ataque de los muertos sin ojos (1973), pertanyent a la la Trilogía de los templarios, que veu modificats gran part dels seus guions i vetada l’estrena de la seva primera pel·lícula. No ens oblidem tampoc de figures com els catalans José Ramón Larraz, d’un estil i trajectòria no tan extensa però relativament similar a la de Jesús Franco, o Ignacio Iquino, cèlebre per haver dirigit la primera pel·lícula en català en ple franquisme (El Judas, 1952) i realitzador de vàries cintes amb, igualment, contingut eròtic. I és que, efectivament, el cinema fantàstic i de terror espanyol pateix un marcat descens amb l’aparició i crescuda del famós destape, que eclipsa les produccions cinematogràfiques que podríem seguir anomenant d’explotació per a centrar-se en les al·lusions i imatges d’aires sexuals.

En tot cas, tant a Espanya com mundialment parlant, aquest gènere (o subgènere) que és el cinema B és ben difícil de delimitar i contextualitzar, ja que quasi sempre ha tingut unes fronteres ben ambigües, que actual-ment també es donen, i ho fan més que mai amb aquest mecanisme que reitera el dilema de la dualitat art/diners, amb un catàleg in crescendo de films i produccions que bombardegen el panorama cinematogràfic, deixant cintes que si bé en la seva majoria només destaquen per la seva manca de pretensions (més enllà de les econòmiques) i els seus aires desenfadats, també cauen petites joies que posteriorment, segur, acabaran sent obres de culte. Que serveixi d’exemple la última pel·lícula de sèrie B pròpiament dita de l’esmentat Peter Jackson; Braindead, tu madre se ha comido a mi perro (1992), convertida en film referencial per haver sabut sublimar la combinació entre la comèdia absurda però intel·ligent amb una premissa de cinema de terror B, esdevenint el roig de la seva sang tan negre com el seu humor.
Exemple del contrari –obra tan efímera com els focs artificials, basada exclusivament en la recaptació– ho és la productora cinematogràfica The Asylum. Si la Troma produeix pel·lícules de sèrie B per a un àmbit comercial, explotant tanmateix una comicitat explícita i deixant a cada director un elevat marge per aportacions personals, sense, a priori, cap limitació, The Asylum funciona, directament, amb una limitació de base. Aquesta peculiar empresa cinematogràfica es dedica a treure suc de les grans superproduccions, traient al mercat, i directament en DVD, pel·lícules similars, amb noms similars, a les que aquestes grans productores financen i fan promoció. És a dir, es nodreix dels grans hits cinematogràfics i de la publicitat que es genera al seu voltant. Una mostra en són els germanastres de Transformers o Paranormal Activity; Transmorphers i Paranormal Entity.
Per últim, tenim un exemple ideal de màxima rendibilitat econòmica basada en noves propostes formals i artístiques, com va suposar la excel·lent òpera prima d’Eduardo Sánchez i Daniel Myrick, El proyecto de la bruja de Blair (1999), que amb una inversió de 22.000 dòlars va aconseguir una recaptació de ni més ni menys que 250 milions, a més d’aportar un importantíssim gra de sorra a un gènere en continua decadència com el terror, que repeteix fórmules fins a la sacietat sempre a l’espera de carn jove i idees noves.

Propostes com aquestes són les que, des del meu punt de vista, alberguen l’essència i la gràcia d’aquest gènere. El valor de films com el mateix Braindead o la trilogia de Posesión infernal de Sam Raimi –ara cèlebre director de la saga Spiderman–, és aquesta rotunda manca de temor a arriscar-se, a passar-se de voltes, a caure a l’humor més negre o a fer, en definitiva, el que volen fer. Aquest és el gènere a on els creadors, si no estan collats per productores abusivament restrictives, trepitgen l’accelerador de la seva inventiva i els seus deliris, i s’ho passen bé dirigint, actuant,... , cosa que arrossega a l’espectador a que s’ho passi, quasi sempre, igualment bé. I és que el fet que aquest cinema sigui, repeteixo, tan desenfadat i poc presumptuós, desemboca en què no tingui cap por de riure’s d’ell mateix i fa estimables les seves propostes, amb textos conscientment poc pretensiosos i una freqüent omissió de missatges moralistes o alliçonadors. I per això sobreviu. Sobreviu perquè és un gènere eternament jove, per on comencen molts dels artistes amb tota la seva frescor i ganes, perquè no exigeix massa més que voluntat creativa i estima al cinema, perquè per la seva lleugeresa, un fracàs econòmic no pesa tant, ni frena a ningú. Perquè de la intranscendència en fa un do, i de la transcendència un superpoder.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada