Oda al sanglot (Crítica a la guanyadora d'un Oscar En un mundo mejor)

[Publicada a La Garriga Digital (01/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

La primera crítica que vaig escriure aquí parlava de les celebracions i festejos a Dinamarca i la singularitat d’aquests que es reflectia, entre altres, a la pel·lícula Després de la boda, en la que un casament acabava desembocant en una inesperada situació. Aleshores em cridava l’atenció la unificació temàtica, propera a la unanimitat, amb la què molts dels realitzadors danesos abordaven l’assumpte en qüestió: de la festa al rancor i les males intencions, dels somriures als sanglots, de l’alegria al drama. Precisament el drama és el gran protagonista, de principi a fi, de la nova producció de la directora danesa Susanne Bier, que si bé en aquest cas no podem relacionar amb cap celebració, sí que podem entreveure-li, de nou, un marcat i estricte seguiment dels cànons que el cinema danès contemporani va emmotllant. Primer amb el Dogma 95, un dels moviment més radicals del cinema europeu de les últimes dècades, i posteriorment, fins a l’actualitat, amb drames de caràcter minimalista, familiar, costumista i actual, Bier ha aconseguit establir-se com una directora capdavantera dintre d’un cinema en el què s’hi troba més que còmode sense perdre mai de vista l’àmbit més internacional, i amb això també sovint més comercial. No en va, el seu film Germans (Brødre, 2004) va ser premiat al Sundance i a San Sebastián, i comprats els seus drets pel remake nord-americà del 2009, no en va Després de la boda (Efter brylluppet, 2006) va ser nominada a l’Oscar, i no en va tampoc, l’obra de la que avui parlem, En un món millor (Hævnen, 2010), va guanyar finalment l’estatueta d’aquest any a millor film de parla no anglesa.

En un món millor és, efectivament, un drama amb totes les seves lletres, una oda al sanglot; el què es podria definir com un llagrimetratge pel seu guió, direcció i actuacions, a la recerca i captura de la vessant més emocional de les relacions paternofilials i, una vegada més, la dificultat comunicativa entre aquestes. Dos nens amb propensió a la exclusió social i la aliança conseqüent entre ambdós serveix de context perfecte per desenvolupar una trama ben descrita, en la què no només es plasma la confusió dels dos protagonistes, desorientats, disgustats amb l’entorn i amb tot en definitiva, sinó també la dels seus pares, a qui el sotrac els agafa de contrapeu. A més, i com comença a ser habitual en la directora, Bier fa servir com a paral·lelisme les dures peripècies d’un dels pares de les criatures, metge, en un camp de refugiats Africà, a on la violència és molt més directa i palpable però respon, no obstant, als mateixos cicles viciosos que a Dinamarca, Europa, i, s’entén, a la resta de societats del món; qui pega primer, pega dues vegades, o qui riu últim riu millor?, etc. Malgrat tot, s’ha de dir que si a Després de la boda l’ús d’un indret exòtic i llunyà com la Índia sí que funcionava, aquí dóna la sensació de gratuït, impostat per a apujar un grau de dramatúrgia ja potent per si sol.

Amb tot, el film de Bier és una obra valuosa, que si bé és cert que peca d’autosuficient i excessiva en la seva vessant dramàtica deixant poc espai al matisos, és més que digna de menció i de visionat, i és que fins ara, tant Bier com l’afamat guionista Anders Thomas Jensen no han donat mai l’esquena al cinema reflexiu i contundent del què la última estatueta en fa bandera.