Puntuació: ★★★★★
Un dels objectius més bàsics i primordials que persegueix hom que pretengui dedicar-se a l’art, en la seva més amplia accepció, és el de trobar un llenguatge que li resulti personal, identificable, a la par que efectiu com a transmissor i producte destinat al consum –lucratiu o no– per part de terceres persones. L’assoliment d’un llenguatge propi en el qual l’artista en qüestió es trobi còmode, doncs, és la clau per al desenvolupament artístic, ja que suposa un motlle a mesura sobre el qual recrear-se, la base d’una pizza a on posteriorment es pot jugar amb els ingredients, aplicant-los al grat. Tots els grans noms propis de l’art, des de la literatura fins a la dansa, des de la il·lustració fins al cant, han sobresortit pel fet d’haver trobat un llenguatge tan notori com identificable; individual i subjectiu, i per tant únic.
En el cinema, òbviament, passa el mateix: noms com Michael Bay, que fa una setmana estrenava la tercera entrega de Transformers, saga abanderada del cinema més comercial i palomitero, té un llenguatge que si bé no és absent de personalitat, sí que es veu constantment entelat per l’allau d’acció, efectes especials i explosions non-stop que van detonant durant els cent cinquanta-set minuts de metratge. I ep, amb això l’únic que vull remarcar és el fet que Transformers 3 l’hauria pogut dirigir Bay, tant com Roland Emmerich (Independence Day, El dia de demà, 2012), o Alex Proyas (Jo, robot, Senyals del futur), etc., per la seva manifesta manca personalitat pel que fa a aportacions artístiques personals. En el sentit gairebé contrari destaca el film del que avui parlarem; una obra calculadament emmarcada en un motlle que funciona a la perfecció, dissenyat per Jean-Pierre Jeunet, que trasllada a cada film un mateix caràcter, atmosfera i tonalitat i que si bé desemboca en produccions més o menys precises i/o encertades, totes tenen una firma directament relacionable amb el director francès, que torna –amb dos anys de retard- a la nostra gran pantalla amb Micmacs.
I és que no només és l’aspecte estètic el què Jeunet ha sabut fer seu; també ho és una escriptura que reprèn termes tals com la innocència, el fantasieig, així com l’exaltació dels detalls i els sentits dels què Amélie (2001) o Delicatessen (1991) en són els més destacats representants. Amb tot, el director abandona aquí tota reminiscència dramàtica –malgrat que el teló de fons és el tràfic d’armes i el colonialisme francès- per adoptar un discurs desenfadat, que recorda molt, fins i tot massa, a les obres del seu compatriota Michel Gondry sense desviar-se mai, això sí, d’una trama dedicada exclusivament a l’entreteniment amè i intel·ligent. Tan és així que la pel·lícula acusa la seva lleugeresa i no aconsegueix despertar més que un somriure a l’espectador, lluny del descobriment que van ésser les peripècies d’Amélie Poulain. També renuncia Jeunet al minimalisme que caracteritzava la majoria de les seves anteriors obres i prossegueix aquí en un escenari més ampli, que ja havia inaugurat amb la solemne Llarg diumenge de festeig (2004), en el que es mou amb agilitat.
Micmacs és, doncs, una obra menor que si bé funciona en quasi totes les seves facetes no té la frescor d’anteriors films, encara que tampoc la necessita; la seva amenitat i poques ínfules pretensioses esdevenen la clau per a despertar la simpatia que cerca, i tot sense perdre ni un àpex de la singularíssima fórmula que el director francès ha aconseguit concebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada