D'un tipus amb sort (Crítica a The Girlfriend Experience)

[Publicada a La Garriga Digital (29/07/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Arribar a dedicar-se a la feina que cadascú desitja és quelcom difícil, molt difícil. Una quimera a l’abast de ben pocs, que la majoria de la gent no ha ni acariciat. El cinema, com molts altres elements del dia a dia, s’encarrega sovint de recordar-nos-ho, amb superproduccions, festivals, i noms propis que primer sonen i després et trobes fins a la sopa. Des dels seus inicis ha estat una font d’ídols i superestrelles infalible, que fins avui no ha deixat de rajar. Ser actor, o actriu, o sortir a la tele, són les aspiracions de milions de nenes i nens que segurament veuen en les joves estrelles el reflex dels seus somnis i aspiracions. Algú que tot això ho sap molt bé és el director de cinema nord-americà Steven Soderbergh, que arrossega a les seves espatlles multitud de films, vàries superproduccions i uns repartiments d’infart a cada una d’elles.

Soderbergh podria definir-se, a la fi, com un tipus amb sort. Es dedica al cinema des de fa més de vint-i-dos anys, i ha sabut –i pogut– compaginar sempre una obra més personal amb grans produccions hollywoodianes. Així com Clint Eastwood, que tan aviat roda films com la minimalista i més que notable Gran Torino (2008) per després dirigir la comercial Invictus (2009), Soderbergh s’ha encarregat de produccions majúscules com la trilogia Ocean’s (Ocean's Eleven, Ocean's Twelve i Ocean's Thirteen) per després firmar, per exemple, la desconeguda però extraordinària Bubble (2005), havent començat la seva carrera amb el que ja és un film de culte, Sexe, mentides i cintes de vídeo (1989). Aquest és el mèrit del d’Atlanta; no haver permès que les superproduccions eclipsessin la seva personalitat com a director. Des del principi ha tingut la capacitat de gestionar i filtrar la seva producció, de manera que unes financen i les altres són finançades, en una perfecta simbiosi que s’equilibra automàticament. Repartiments insuperables com els de la trilogia Ocean’s –George Clooney, Brad Pitt, Julia Roberts, Matt Damon, Andy Garcia, Catherine Zeta-Jones, Al Pacino, Vincent Cassell, Bruce Willis, etc.– són després compensats pels actors pràcticament desconeguts de la interessant The Girlfriend Experience, que va passar l’any passat per les nostres sales com una exhalació, sense pena ni glòria. Amb tot, Steven Soderbergh és un d’ells; algú que es dedica al que vol de la manera que vol, i tant és així que fa poc va anunciar, als seus quaranta-vuit anys, que havent acabat els tres projectes amb els que compta actualment, es retiraria com a director.

El cas és que, tornant a la seva filmografia, l’altre dia veia The Girlfriend Experience i malgrat semblar-me pretensiosa i gafapasta, i de tot menys entretinguda, no podia evitar sentir certa simpatia per una pel·lícula tan allunyada del més conegut del propi director, un antull feixuc de veure però bo, contingut, fred i singular. El detallisme és el que regna en un metratge breu –setanta minuts–, dispers en el temps. Petits gestos i converses d’escassa transcendència construeixen la història, simplíssima, d’una jove parella i les seves desavinences. Tot en ella és calm, conduit per la mirada gèlida i segura de la protagonista –encarnada per Sasha Grey, molt precisa–, que contrasta amb la trajectòria que va adoptant durant el metratge, plena de passos en fals i moviments dubitatius.

Al final és un film que agrada o no agrada. Passa factura l’excés de poca cosa, la sobredosi d’austeritat, l’exaltació del minimalisme, i fa pensar en una necessitat del director; una redempció personal que pot resultar interessant o no, però que precisament per això es lliura de semblar impostada o gratuïta.