Alguns veïns desavinguts (Crítica a El hombre de al lado)

[Publicada a La Garriga Digital (04/08/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Quan una novel·la, o pel·lícula, o història en definitiva, pretén arribar amb bon peu a un públic gran i heterogeni, ha de ser capaç d’interessar, de despertar curiositat, d’atraure. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho i molts elements amb els quals jugar, però hi ha quelcom que, en major o menor mesura, s’encarrega de mitjançar entre l’espectador i la trama; un ambaixador, un intermediari que és qui caldeja o bé refreda la història, i és en bona part responsable de fins a quin punt aquesta ens sedueix. Aquest fil conductor són els personatges, els protagonistes, i tots els seus mecanismes interns. Això és, la seva personalitat, caràcter, i com responen i es desenvolupen en totes les facetes per les quals el relat es mou. I és que és aleshores, quan comença la narració, quan els personatges han de demostrar que tenen ganxo, que tenen la capacitat, per empatia, per simpatia, o per simple atracció, de ser prou sòlids com per arrossegar-nos fins al final sense que el viatge ens fatigui massa. Per tot això, és quan no existeix un gram d’empatia i els personatges cauen, un per un, sense que cap sigui capaç d’aportar-nos res més que animadversió, quan la història, per molt precisa que sigui, s’ensorra amb ells.

El film argentí El hombre de al lado, escrit i dirigit a quatre mans per Mariano Cohn i Gastón Duprat i recentment estrenat per les nostres contrades, pateix d’això des del primer minut de metratge; els seus personatges, cada un d’ells i de manera unànime, romanen des del principi impermeables a qualsevol voluntat d’apropament de l’auditori, que no troba en aquests res més que un excés de patetisme modernillo, intencionat, sí, i caricaturesc, però tot i així massa pagat de sí mateix. L’ambigüitat entre comèdia negra i drama lleuger i costumista de la vida moderna, amb massa dosis innecessàries de moralitat de manual –els rics també ploren quan s’adonen del fútil del seu leitmotiv, de la banalitat de la seva ostentosa existència...-, confon per igual als espectadors i als actors, que si bé compleixen amb escreix amb el seu paper –res a retreure al duo protagonista, Rafael Spregelburd i Daniel Aráoz-, mai acaben de definir-se i es fan reiteratius massa aviat.

Un dissenyador afamat i petulant, que viu amb la seva dona, professora de ioga, i la seva filla, a la única casa dissenyada per Le Corbusier a Amèrica, són víctimes d’un veí excèntric disposat a obrir una finestra que mira directament a la seva llar, exposant així la seva materialment-abundant-però-poc-envejable vida familiar. Aquest és el plantejament del film, que fa de la finestra l’eix i l’argument, i que si bé per la seva originalitat i recursos podria haver resultat una notable obra, acaba llastimosament llastrada per l’incontrolat contrast entre el minimalisme dels seus fonaments i l’excés dels seus protagonistes. Finestra sí, finestra no, la gracieta s’acaba aviat i la resta és ja redundant, en un estira i arronsa que hauria de resultar en certa manera denunciatori: «la vida moderna, com n’és d’absurda!», però que acaba sent una sàtira excèntrica de quatre personatges aïllats que res tenen de representatiu més que la seva condició de freaks.