[Publicada a La Garriga Digital (01/09/2011)]
Puntuació [La prima cosa bella]: ★★★★★
Puntuació [Una mujer en África]: ★★★★★
Tan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.
Efectivament, torna, per exemple, el Cinema Alhambra, amb una sessió doble de temàtica similar que, casualitat o no, es remet a un passat pròxim i a, endevinin, el retorn a aquest. La sessió en qüestió comprèn dos films europeus i indiscutiblement autòctons; la francesa Una dona a Àfrica (White Material), de la directora Claire Denis i la italiana La prima cosa bella, de Paolo Virzì. I dic autòctons perquè són dos films amb una marcada nacionalitat, per temàtica i per format.
La primera pel·lícula, Una dona a Àfrica, ens situa a un país no especificat d’aquest continent, en el procés de descolonització que desemboca inevitablement en conflicte armat, centrant la seva mirada cap a uns personatges insignificants en el context global a la par que representatius quant a causes i conseqüències d’aquest. Isabelle Huppert, tan excèntrica com sempre, en el paper de terratinent propietària d’una plantació de cafè, és la protagonista, que condueix un guió que si bé sap sempre del que parla –no en va la seva directora va passar tota la seva infantesa a les colònies franceses de Camerun o Somàlia, entre altres– mai acaba de quallar entre l’auditori, potser perquè es tracta d’una redempció més personal del que aparenta o potser, simplement, per la contingència del seu conjunt. Sigui com sigui, no es pot negar la personalitat de la realitzadora i la seva proposta, ni deixar d’agrair que s’estalviï càrregues morals i discursos paternalistes innecessaris.
La prima cosa bella és, segurament, molt menys sofisticada; tant formalment com argumental té un to molt més convencional. La història és gairebé tòpica, i el format summament senzill, sense pirotècnies en cap dels seus aspectes. Tanmateix, i segurament per això, arriba a l’espectador amb molta més facilitat i, seguint l’estela del neorealisme italià, no té complexes a l’hora d’exterioritzar unes emocions que pel seu aire costumista són de fàcil accés. En aquest cas, l’acció transcorre al Livorno de mitjan segle vint, i la protagonista és una mare de família que haurà de lluitar dur per a mantenir-se a prop, en tots els sentits de la paraula, dels seus dos fills. L’agilitat amb la que la trama s’immisceix en les peripècies de la família, amb més subtileses de les que en primera instància calculem, sumat a la capacitat, natural, de situar-se entre el drama i la comèdia, fan del llargmetratge un grat entreteniment amb denominació d’origen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada