Mentre dorms, teràpia zombi (Crítica a Mientras Duermes)

[Publicada a La Garriga Digital (13/01/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Sembla ser que els crits, els zombis i la sang fresca han aportat l’ingredient adient a la carrera de Jaume Balagueró, sempre correcte en la realització de films però mancat, potser, d’un traç amb més nervi, identificable. Així com a Los sin nombre (1999), Darkness (2002), o Frágiles (2005), la proposta formal del director lleidatà és més aviat clàssica i resultona i no deixa més pòsit que el suspens d’hora i mitja, a REC (2007) el frenesí pren relleu, permetent a Balagueró desentendre’s de qualsevol formalitat de més i participar de la disbauxa general. La famosa càmera en mà, alliberada i bellugadissa, il·lustra perfectament el giravolt que suposa la pel·lícula en la carrera del director, que s’erigí amb aquesta com un dels principals referents cinema
de gènere del país.

Amb això, el proppassat desembre s’estrenava Mientras duermes, un nou fascicle de la col·lecció Balagueró que si bé s’allunya del fantàstic i les càmeres inestables, denota una maduresa creativa perceptible en cada escena, en la seva trama, i en moments de vertadera intensitat que, sumats a la tasca d’un majúscul Luis Tosar, fan d’aquesta darrera obra el que sens dubte es podria considerar un dels films de l’any. Mientras duermes és precisa i original on les anteriors feien aigües, i això és, per sobre de tot, el guió. L’autoretrat d’un porter de tendències psicopàtiques que poc a poc ensenya les dents, com qui no vol la cosa, és aquí tan natural com l’ambient costumista on ens situa, i on Balagueró es troba perfectament acomodat.

Tosar teixeix el protagonista sense estridències; una sort de Bardem a No Country for Old Men sense perruca i més discret que accepta de bon grat la seva naturalesa maliciosa i juga un paper dual, afable i terrible, de la que una notable Marta Etura n’és la principal víctima. La història acompanya coralment el paper bipolar del seu protagonista, s’hi alia i li juga males passades, tot en simbiosi pel gaudi del públic, expectant de cada reacció, de cada resposta del pèrfid protagonista als sotracs que li proposa la trama.

Podríem dir, amb tot, que aquest darrer treball és una afortunada conjunció de bons valors cinematogràfics: la direcció de Balagueró és impecable en la creació de tensió, en la descripció dels espais i d’uns personatges que ho borden, des del monstruós Tosar fins a la resta de l’elenc. El guió, d’Alberto Marini, és també un pas endavant respecte la precedent col·laboració entre aquest i el director; Para entrar a vivir (2006) feia un plantejament similar sense arribar ni de bon tros a un resultat tan interessant. I és que, sembla ser, la teràpia zombi de Balagueró ha resultat a la fi vital per a donar el giravolt definitiu cap al cinema més substancial i potent, que per altra banda, i sorprenentment, no opta a cap dels principals premis Goya (a banda de Tosar pel paper protagonista)...