29 de febr. 2012

Ensurt o mort? (Crítica a La mujer de negro)

[Publicada a La Garriga Digital (24/02/2012)]

Puntuació: 

Comença la pel·lícula… tensió, ¡Ensurt! Presentació i llarga calma, tensió, ¡Ensurt! Calma, tensió, i un parell d’ensurts traïdors. Tensió, ¡Ensurts! Traca final de tensió i ensurts amb breus intervals entre uns i altres. Sembla que acaba, ¡Sorpresa! I final. El cinema de l‘esglai comença a ser digne d’estudi en la seva estructura, acotada i programada pel sobresalt de l’espectador que, mai millor dir, no guanya per espants.

Es fusiona sense recances aquesta moderna cultura dels ensurts amb el terror menys genèric, sense atendre les seves continues demandes per a convertir-se en un subgènere més, com ja ho és el sobreexplotat terror de càmera en mà i els seus infinits títols, fills il·legítims d’una bruixa oriünda de Blair. Sagues d’activitats paranormals, que esperen ja el quart germà, o de nenes portugueses posseïdes, que van ja pel tercer, s’han guanyat per mèrits propis comptar amb una etiqueta que les identifiqui dintre de l’ampli ventall del cinema dels horrors. Mentrestant, el sector de sobresalts es perd entre tràmits burocràtics sense arribar a trobar recer entre la multitud, i tot i comptar amb altres sagues de prestigi –llegeixi’s Scream, Sé lo que hicisteis, o The Ring-, sembla que la seva situació va pel camí d’eternitzar-se. I és que, probablement, el principal escull amb el que es topen aquestes demandes és que avui el cinema de terror és el regne dels espants; no hi ha refugi per a ells més que el seu propi castell, campament base del gènere.

La dona de negre ja ocupa allà una bona habitació amb vistes al públic adolescent que, orfe de Harry Potter i no conforme amb la seva jubilació, segueix fidelment els passos de qui fou jove mag, Daniel Radcliffe. La pel·lícula suposa per l’actor un pas endavant natural; de la fantasia imberbe al terror blanquinós, innocu i entretingut. Més artificial és l’evolució del seu director, James Watkins, qui trepitjava fort a la seva òpera prima i s’estova en aquesta segona incursió, desconcertant al seu públic pel seu indecís registre. Si el seu traç a Eden Lake (2008) era ferm i descarnat, a La dona de negre es deixa guiar per l’ostentosa limusina del comercial, que el porta directe a la fosa comú de l’anodí. Pel camí s’albiren algunes genuïnes llampades, així com una valuosa denominació d’origen que ja trobàvem a la primera obra, però mai arriba a justificar aquest brusc revés cal·ligràfic, que es vol remetre al terror gòtic clàssic sense acabar d’aconseguir-ho.

Amb tot, el millor del film més enllà dels seus paisatges, humits, freds i torbadors, i la seva ambientació de finals del segle dinou, són els més que estimables símptomes de recuperació que està demostrant la productora Hammer, que sembla que recupera l’alè que amb els seus sobresalts treu al públic. I és que La dona de negre és tan intranscendent pel que és com transcendent pel que representa. Com diria aquell, Hammer, entre l’ensurt i la mort, ha triat el primer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada