27 de març 2012

Planeta Von Trier (2 de 2)

[Publicat a Serra d'Or nº 626 (febrer 2012)]

Consolidació i controvèrsia
Els idiotes, que juntament amb Trencant les ones i Ballant a l’obscuritat forma part de la trilogia Cor daurat, denota també la tendència creixent de Lars von Trier a crear controvèrsia, ja que aquest film trencà amb el consens que havia aconseguit Trencant les ones, i comença aquí a dividir opinions, enfrontant al públic i crítica a un cinema colpidor, absent de concessions de cara a la galeria, que desperta reaccions airades, judicis de moral i debats de tot tipus. La càmera nerviosa, inquieta, i unes imatges crues, absents de retocs, obtenen una resposta de radical disparitat amb la que Von Trier sembla sentir-se còmode. 

Sigui com sigui, el director no es mantingué fidel al manifest Dogma en el seu següent film –encara que sí que en va conservar bona part dels gestos tècnics–, formulant una proposta que va tornar a acaparar l’atenció del món del cinema i de Canes, que seguint amb el seu affaire amorós amb el danès el va premiar, ara sí, amb la Palma d’Or de l’any 2000. Dancer in the Dark (Ballant a l’obscuritat) es convertí així en l’obra més celebrada de Von Trier, un musical dramàtic que va comptar amb la cantant islandesa Björk pel paper protagonista, i que es va fer, de la mateixa manera, amb el premi a Millor actriu a Canes. La pel·lícula, que explica les desventures d’una immigrant txeca als Estats Units en plena guerra freda, tampoc va ser mancada de polèmica; a la ja habitual desigual acollida per part de la crítica, s’hi va sumar la presumpta desamistat que durant el rodatge s’havia generat entre el director i la protagonista, que va sentenciar que mai més tornaria a fer cinema.


Si amb Ballant a l’obscuritat Lars von Trier afegia música “artificial” a la base Dogma, distanciant-se així de l’íntegre compliment del moviment, amb el seus següents films prenia l’artifici per bandera. Dogville (2003) i Manderlay (2005), pertanyents a una nova trilogia, en aquest cas sobre el naixement dels Estats Units d’Amèrica, es rodà en un únic escenari insòlitament teatral i volgudament auster, a on els actors assumiren tot el protagonisme, en una estranya simbiosi amb certs objectes puntuals que en cap cas retratava el tan ansiat realisme cercat pel manifest dels realitzadors danesos. Amb aquests dos films, Von Trier va fer un pas endavant en l’obertura cap al mercat nord-americà sense perdre un àpex, tanmateix, del seu incurable recel cap a qualsevol besllum de convencionalisme. L’estel·lar inclusió de Nicole Kidman en el repertori de Dogville contrastava amb l’arriscat de la seva posada en escena, que va fer de la trilogia americana un nou punt i apart en la filmografia del danès. El cap de tot això suposava el retorn de Von Trier al cinema Dogma, amb una comèdia lleugera i de simplíssim plantejament que, no obstant, constituiria més un parèntesi que un gir en la tendència del danès cap a l’estilització estètica i inclinació cap a la seva vessant més descarnadament dramàtica. Així, el director entra aleshores en una profunda depressió que l’aparta un temps de la creació, per a tornar després amb Antichrist (Anticrist, 2009) i la recentment estrenada Melancholia (Melancolia, 2011), obres visualment brillants en les que el desassossec és el protagonista, meticulosament descrit, i amb les que Von Trier, malgrat endinsar-se més que mai en els embulls de la polèmica, es consolida com a artista d’extraradi respectat i capaç d’oscil·lar estilísticament sense perdre força ni personalitat.

El caos regna
Així doncs, aquests dos episodis en la carrera del danès tenen segellada una indissimulable marca de foc; l’estat d’ànim del director, que no té cap recança en exhibir els seus turments, extrapolant-los en sengles pel·lícules en les que petits universos personals es veuen assetjats per una amenaça permanent, intangible i d’irrevocable final. La cara més brutal de la desesperança és destapada sense pudor a Anticrist, un film subscrit a la controvèrsia que explica la història d’una parella que perd el seu fill. Sorgeix aquí el Von Trier més precís i primmirat amb el tractament de la imatge i el so, que es divorcia d’antigues conviccions per a submergir-se en un cinema sensorial, dedicat, ara sí, tant en el missatge com en el missatger. Anticrist i Melancolia són, doncs, històries meticulosament decorades per a una determinada recepció i conseqüent reacció, deixant de recaure tot el pes en la trama per a incrementar la transcendència dels aspectes tècnics i artístics. 


Anticrist va ser qualificada d’excessiva per la seva cruesa i acusada de gratuïta per la virulència dels seus fotogrames, encenalls de fàcil combustió que no van trigar en encendre’s. La coneguda predilecció de Lars von Trier per l’escàndol, amb el que gaudeix flirtejant-hi, sumada a la tendència sensacionalista d’alguns mitjans, van desembocar en una polèmica roda de premsa en la que Von Trier va arribar a afirmar que era «el millor director de cinema del món» i, en una frase molt significativa, i no mancada de raó, va sentenciar: «Faig les pel·lícules per a mi, vosaltres sou els meus convidats». Malgrat tot, el film va ser guardonat en varis festivals, i la seva protagonista, Charlotte Gainsbourg, premiada a Canes (una vegada més) com a millor actriu. Gainsbourg, per cert, repetia protagonisme en el darrer film de Trier, Melancolia, compartint-lo aquesta vegada amb Kristen Dunst, que es va endur idèntic reconeixement al Festival de Canes d’enguany. I és que Lars von Trier destaca també per la seva extraordinària labor dirigint actors, en especial els paper femenins, que dota d’una hipnòtica i atractiva complexitat, lluint amb especial intensitat en aquesta última proposta, en la que l’apatia i el desfici troben la seva redempció amb la fi de l’existència.

Un geni comprès
Amb tot, podríem qualificar al director d’afortunat; Lars von Trier ha estat capaç de trobar el feliç equilibri entre un llenguatge personal, perifèric, i intel·ligible alhora pel gran públic, al que remou i provoca, aliè a la indiferència. Reconegut i reprovat en part iguals, Von Trier s’ha guanyat l’emancipació com a artista creant només allò que ha volgut, i és que en el seu eclecticisme està la seva victòria. Així ho corroboren les obres que firma, que responen a la llibertat de la que ha gaudit el danès en tant que creador insubmís. La seva excentricitat, mai exempta de talent, ha trobat un lloc destacat al firmament que, creixent, ha passat de ser un satèl·lit a esdevenir, a la fi, un nou planeta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada