El clàssic cinema: La diligència

[Publicat a Cinergia (08/06/2012]

La diligència s’obre camí pel desert d’Arizona en direcció Nou Mèxic, i ho fa carregada d’un passatge heterogeni i en constant alerta per l’amenaça Apatxe, amb Gerónimo al capdavant. Són nou les persones que conformen la perillosa expedició, i malgrat que entre elles poc o gens hi ha a veure, durant tres inacabables dies hauran de compartir seients, temors i experiències, el que desembocarà en un peculiar creuament social del què John Ford n’extreu tot el suc. Connexions en altres circumstàncies impensables neixen progressivament de la forçosa relació que entre tots s’estableix, esdevenint La diligència un western singular, allunyat de l’estereotipada dualitat indis-vaquers. Ford experimenta en aquesta pel·lícula com un Noé en petit comitè, jugant amb la fauna social i reclutant-ne alguns exemplars destacats per veure el que passa dintre de l’arca. Una prostituta proscrita, un metge alcohòlic, un delinqüent bondadós, una recentment casada embarassada, un galant jugador de cartes, un banquer malhumorat, un comerciant de whisky… tots ells conformen aquesta singular caravana cap a Lordsburg, encarnats per un repartiment de luxe –amb John Wayne, Claire Trevor, Thomas Mitchell (guanyador de l’Oscar per la seva interpretació) i Andy Devine, entre altres– i que dirigeix amb mestria el mestre Ford, subjectant les regnes amb tant nervi com afecte.

El resultat de tot plegat és molt interessant, una road movie plena de pols i contratemps en la que tots els personatges han de cedir terreny en pro de la supervivència davant una amenaça latent i imprevisible. Ford ho narra amb virtuosisme i total transparència; el desenvolupament senzill i lineal de l’argument permet endinsar-se aviat en les peripècies dels viatgers, víctimes de la picardia del director, que tan sols una vegada, després d’alguns tanteigs, els posarà contra les cordes. Mentrestant, el film es condimenta sol gràcies a la complexitat i naturalisme dels protagonistes, aportadors de l’enginy, l’humor i la gravetat necessaris per a mantenir l’interès al llarg de tot el metratge. Ni flashbacks ni flashforwards, res més que tres jornades per a fer una dissecció de caràcters i estaments que el final del metratge ja posarà al seu lloc.



Quant a aspectes tècnics, crida l’atenció sobretot el seguiment que fa la càmera del carruatge i els seus múltiples punts de vista, així com la seva atmosfera bidimensional. Per una part tenim el món exterior; un carro galopant el paisatge seguit sempre de prop per les càmeres, que li fan un exhaustiu seguiment –ja sigui lateral, ja sigui des del punt de vista del conductor o en plans generals que agafen també els cavalls–, i per l’altra ens trobem amb el retrat interior, el microclima que es respira dintre de la diligència i que és l’ànima del film. I és que aquesta és la seva virtut, fer d’una petita història una gran pel·lícula, lleugera però summament interessant i efectiva, amortitzant perfectament tots i cadascun dels recursos amb els que compta.