[Publicat a Cinergia (29/06/2012)] No cal més que la contemplació de les quotidianitats per a dilucidar entre el funcional i el disfuncional en la vida d’hom. El dia a dia sempre acaba deixant al descobert les alegries i les preocupacions, més o menys evidents i més o menys rellevants, que a la fi defineixen bona part de la personalitat de qui les viu. Aquest és el principal exercici que fa William Wyler a The Best Years of Our Lives (1946), enorme producció nord-americana que segueix a tres excombatents de la Segona Guerra mundial en el seu retorn a casa. L’evident desgast psicològic i emocional, els estigmes físics, i en definitiva les seqüeles que en cadascun d’ells deixa una experiència d’aquestes característiques passen a formar part de la vida diària també del seu entorn, enterbolint relacions antany estretes.
Wyler dirigeix aquest procés amb les mateixes dosis de solemnitat i soltesa recolzat per un esplèndid text de Robert E. Sherwood –famós guionista i crític i autor de la cèlebre obra de Hitchcock, Rebecca (1940)– en el què el drama és inherent a la situació, en cap cas induït o forçat, sinó real. Wyler i Sherwood radiografien tres casos diferents d’aquesta tornada a la llar sense afanys intervencionistes, deixant fluir la trama amb summe respecte i permetent que sigui efectivament el dia a dia el que extirpi temors i ressentiments, entrecreuant aquestes tres histories i trobant-ne els punts en comú. Dana Andrews, Fredric March i Harold Russell encarnen els tres personatges en qüestió mostrant primer el desconcert i després la decepció de qui s’esperava que se l’esperés i s’adona, de sobte, que la vida ha seguit i que ja res és el mateix. I és que The Best Years of Our Lives és concreta però global en aquest sentit, crítica i extensible a un sentir generalitzat que tan bé s’ha descrit en posteriors treballs com The Deer Hunter (1978) de Michael Cimino; l’oblit, el no reconeixement i finalment la prescripció d’uns fets i persones que han quedat marcades per sempre i no s’han vist correspostes. Això no treu, però, el missatge incontestablement patriòtic i incomprensiblement perseguit pel maccarthisme que destil·la l’obra, enaltidora d’una societat imperfecta però en continua evolució.
És, però, en la meticulositat descriptiva, en la complexa composició dels seus personatges i en la manera amb què les circumstàncies incideixen sobre ells al llarg de la trama a on l’obra de Wyler alberga tot el seu valor, emmarcat a més per una portentosa destresa tècnica darrera les càmeres. I és que a banda de la depurada direcció de Wyler, eix principal de l’engranatge cinematogràfic, l’equip circumdant està farcit de qualitat. A l’indiscutible elenc i al guió de Sherwood se li suma la fotografia de Gregg Toland, mestre de la llum i el cinema incolor que ja havia enlluernat amb Citizen Kane (Orson Welles, 1941) o The Grapes of Wrath (John Ford, 1940), entre altres, i la música d’Hugo Friedhofer, compositor ultra productiu i autor de bandes sonores mítiques com la de Gilda (Charles Vidor, 1946) o Ace in the Hole (Billy Wilder, 1951), paraules majors per a un film major que, en aquest cas sí, fou degudament reconegut amb vuit Oscars, el Globus d’Or i el BAFTA a millor pel·lícula, entre altres. I no és per menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada