El clàssic cinema: Que bonic que és viure

[Publicat a Cinergia (06/07/2012)]

No hi ha res més ensucrat que un Nadal a l’americana, o si més no això és el que tota la vida ha exhibit el cinema ianqui referent a les festes de pasqua. Les famoses bones intencions, els propòsits d’any nou, les famílies unides, etc. Centenars són els exemples que es podrien posar al respecte, però ben pocs els que poden representar-ho dignament. Un d’aquests és, com no, It’s a Wonderful Life (1946), entretinguda obra de Frank Capra tan positiva com alliçonadora que es mou entre el costumisme, el melodrama, la crítica social, la comèdia i fins i tot el cinema fantàstic, essent segurament l’obra més cèlebre del mític director italoamericà. El missatge optimista que desprèn, la simpatia d’uns James Stewart i Donna Reed en plena forma i l’agradable sabor de boca que perdura una vegada acabat el film avalen la qualitat d’aquesta faula nadalenca made in USA.

És en èpoques convulses –en aquest cas, tot just acabada la Segona Guerra Mundial–  en què el positivisme és tan escàs com benvingut per la societat, àvida de motivacions i necessitada d’estímuls. It’s a Wonderful Life treu profit d’aquesta mancança i, com un missioner en plena transició, predica les bondats que tothom vol sentir. No arrugar-se davant les contrarietats, correspondre a qui t’estima, no fugir dels problemes i seguir sempre sembrant per a recollir després els fruits… La vida val la pena i Capra s’encarrega de proclamar-ho en veu alta en un moment delicat mitjançant un estil cent per cent hollywoodià i carregat de moralitat cristiana. És tanmateix aquí, en aquest pretès missatge encoratjador, a on la pel·lícula pot ser una arma de doble fulla; les situacions de penúria i superació amb les que el públic podria fàcilment empatitzar són resoltes per Capra de manera fantasiosa, tan edulcorades com remeses al cinema idealista propi de la fàbrica de somnis. I és que aquest optimisme desbordant pot generat l’efecte contrari, provocar la justificada frustració de qui, havent-se sentit identificat amb la dissort que narra el film, busqui en el mateix una resposta a la que agafar-se.



Més enllà d’això, però, no es pot negar la capacitat que té el film de tocar la fibra amb les seves ziga-zagues emocionals; el llagrimeig pot saltar de pena o d’alegria perquè l’obra de Capra és versàtil i inestable com la vida mateixa, tan plena d’esperança com sovint esquitxada per gerres d’aigua freda que posen a prova els límits de cadascú. Tot això ho borda Stewart amb la seva actuació, el pas de la felicitat a la manca d’aquesta i viceversa, encaixant amb mestria totes les batzegades d’un guió –escrit pel mateix Capra juntament amb Frances Goodrich i Albert Hackett– que amb ell cobra força i que demostra, per fi, que el cinema de les garlandes i els bons desitjos també pot ser de qualitat.