El clàssic cinema: Sunset Boulevard

[Publicat a Cinergia (13/07/2012)]

La senyora Desmond es pregunta davant el mirall qui és la més guapa, qui és la més bona de totes les actrius que han conquerit Hollywood, i el mirall només té una resposta, tu, tu i tu. Satisfeta, dóna mitja volta i se’n va, ignorant que el món és ple de Blancaneus que ja fa temps que li han arrabassat el tron. Primer ressentiment, després autocomplaença, i finalment ingenuïtat, Billy Wilder sap perfectament de què parla quan defineix decadència, i així com va fer Welles amb Kane nou anys abans, empra el potent contrast d’una faraònica mansió habitada tan sols per algú que a despit s’ha refugiat de la societat, omplint els seus habitacles d’ego i res més. Quadres jovials d’una joventut daurada cobreixen com poden les esquerdes d’un palau que és un regne apart, aïllat de la civilització hostil que res de bo pot aportar, fins que de sobte, per accident, arriba algú que conciliarà tots aquests anys d’exili retornant-la al feliç i enyorat punt de partida, quimèrica il·lusió que poc a poc s’esvaeix.

L’interessantíssim plantejament del director austrohongarès, estudi de la decadència i l’inevitable desencís en un context hollywoodià clàssic, és conduït per una Gloria Swanson totalment abocada pel delit de l’espectador, que veu en ella i en altres glòries a qui l’arròs comença a covar-se els perfectes miralls dels seus propis personatges. No falten al festival crepuscular de Wilder Erich von Stroheim, Cecil B. DeMille o Buster Keaton, demostrant una vegada més la perspicàcia i l’encant que té el cinema quan explora l’autoretrat i fa un exercici de metalingüística, explicant de portes endins. Wilder declarava sobre la pel·lícula que la seva descripció de Hollywood tenia molt de vertader i, òbviament, també invencions. El vertader, suposem, és la vessant menys romàntica, el cementiri d’elefants que s’apila darrera del monticle de les lletres blanques i que ha condemnat a tantes estrelles a l’ostracisme. Sunset Boulevard (1950) les homenatja sense renunciar però a un realisme màgic que fa únic el relat, disconforme i expressionista. I és que és això, les invencions i les llicències poètiques, el que engrandeix tant el film; obres que aleshores ja parlaven de Hollywood com A Star is Born (William A. Wellman, 1937) o What Price Hollywood (George Cukor, 1932) eren de la mateixa manera interessants però no comptaven amb un ingredient tant especial, fantasia urbana i contemporània.



Així és que Wilder s’atreveix a introduir escenes oníriques, es diria que sortides d’un conte de fades, a una historia que beu de la realitat i que empra a un incontestable William Holden com a fil conductor i pont entre Swanson i el món. La visió menys glamurosa de la fàbrica de somnis rellueix aquí agafada d’una mà d’un ximpanzé emperifollat –inevitable no pensar en allò de la mona vestida de seda– i de l’altra d’un escriptor fracassat, conformant amb tot un manifest fictici i verídic que reivindica a tots aquells als que la indústria del cinema per excel·lència ha donat l’esquena.